No sé a què coi ve tot això però, òstia, hi ha tantes coses refotudament maques en aquest món!
divendres, 7 de desembre del 2007
The Smashing Pumpkins
Estic cercant qui sap què per internet i de cop una imatge m'evoca mil records.És un instant poderós. En mil·lèsimes de segon el meu present retorna a aquells anys en que pràcticament tot girava al voltant de la música. Em commou el record de tants moments. Sabeu? estic aprenent a no sentir-me tan "cursi" quan miro d'expressar els meus sentiments. M'espanta pensar que algunes persones se senten incòmodes quan mires d'anar una mica, només una mica, més enllà i parlar d'alguna cosa més que no sigui del temps o del darrer utinsili que hem adquirit. M'espanta adonar-me que sovint ens incomoda el silenci i que necessitem dir quelcom, qualsevol cosa, per no sentir-nos tan estranys. És sorprenent. Simplement sonava The Smashing Pumpkins des del meu ordinador i una sola melodia ha estat capaç de fer-me pensar coses aparentment inconnexes. Pensava en com ens reprimim, en com temem donar la nostra opinió, en com malmetem la nostra autoestima creient per avançat que allò que tenim per dir no serà prou interessant, en com ens subordinem a les paraules i temem utilitzar mots que hem sepultat a la cova de les paraules "cursis" que estan en desús, ... Tot plegat desencadena l'empenta final que em porta a dir:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Totalment d'acord. Comparteixo aquesta opinió amb tu en tots les sentits.
Em fascina la teva facilitat d'expressar coses tant evidents , naturals , humanes ,però que ningú s'atreveix a dir , potser per por a no saber comunicar el que es vol dir(i jo m'hi incloc).
Continua amb el teu bloc, a mi m'ajuda molt. D'alguna forma m'hi sento força identificada.
Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada