DESCOBERTES

És agradable quan se't presenten situacions noves que et permeten relacionar els seus continguts amb experiències anteriors. Aquesta mena de situacions et possibiliten revisar aquelles experiències passades, complementar-les, donar-los nous matisos i expandir així el teu coneixement i les teves opinions sobre aquella matèria.

M'ha agradat especialment descobrir el treball d'un fotògraf lleidatà anomenta David Besora. Us recomano que doneu un cop d'ull a la seva pàgina web: http://www.davidbesora.com/

En alguns dels seus treballs podrem trobar certes relacions amb alguns temes treballats al llarg del curs. Si més no, des del meu punt de vista, hi són.

CALAIX DE SASTRE

Un dia es va dir: "Narrem històries" i a mi, aquesta expressió, em va agradar. Ho trobo, senzillament, apassionant. Històries que s'entrecreuen. Històries que es freguen però que mai s'arriben a trobar. Mai dues persones viuen exactament la mateixa història i, el que és més, podem reconèixer infinitat d'històries dins la vida d'una mateixa persona. Vaja, que si fem números el resultat ens desborda i gairebé fa venir maldecap. Milions i milions de prestatges plens de narracions diferents. Inacabable.

Històries de la vida de cada dia com les que trobem en algunes de les cançons de Tindersticks. Us proposo que doneu un cop d'ull per la seva pàgina web. Potser us agrada.
http://www.tindersticks.co.uk/




Històries picaresques com les que trobem en el darrer llibre que he llegit i al que us invito a endinsar-vos si mai teniu ocasió. Es tracta de "Tentación" de János Székely.




Històries personals, com la que vaig viure jo aquest diumenge a la plaça de l'Ajuntament de la meva ciutat de naixement tirant amunt castells per celebrar la Festa Major.

EVIDÈNCIES

Hi ha coses tan evidents que no demanen paraules

EMERGÈNCIES - Primers apunts

En el moment de suggerir-nos la recerca d'alguna imatge que evoqués algun aspecte de caire social vaig recordar aquesta fotografia que, des de ja fa algun temps, guardo en una de les meves carpetes d’imatges de l’ordinador.

L’autoria d’aquesta fotografia correspon al diari "Dallas Morning News" i fou feta el 2006 amb la cobertura del huracà Katrina que va arrasar a Nova Orleans. Moltes de les imatges que van aparèixer en aquella ocasió podrien ser interpretades des de l’oportunisme periodístic que ofereixen les grans catàstrofes. Molts cops s’arriba a fer un ús abusiu dels elements més dramàtics que es viuen en aquest tipus de situacions. En ocasions es confonen els termes i el dret a ser informat es confon amb el morbo i la violació de la intimitat de les persones. Trobar el punt mig no deu ser fàcil. Aquesta fotografia, al meu parer, és capaç d’explicar-nos tota una història amb ben pocs elements. Aquestes sabates improvisades parlen per si soles.


Per cert, no us perdeu el detall del “Keep moving” que hi trobem escrit.

COSES IMPORTANTS

Només cal parar una mica d'atenció per adonar-se que, en moltes ocasions, quan les coses es compliquen i tot sembla anar damunt davall, la mateixa vida et dóna algunes pistes per reconduir la situació i poder asserenar-se de nou. El secret, però, està en saber reconèixer aquestes pistes. Tasca, està clar, no sempre fàcil de fer.

Darrerament, en el meu cas, han aparegut dos regals exquisits que m'han ajudat a posar en ordre les meves prioritats i a constatar que molts cops el que creiem més rellevant no és sinó quelcom secundari o prescindible del tot.

Així doncs, per una banda, l'albercoquer de la meva mare arriba en bon moment. Del pinyol que la meva àvia va donar anys ençà a la meva mare en va nèixer l'albercoquer que tants fruits ens dóna al petit jardí de casa cada estiu. Un pinyol d'aquest albercoquer de la meva àvia va ser plantat, ara farà uns mesos, en un test i és ara la meva mare qui me l'ofereix a mi. Ara jo, emocionada, l'he plantat al pati del que és la meva nova casa mentre somio que algun dia seré jo qui plantaré un pinyol d'aquest albercoquer per donar-lo a la meva filla. La meva mare ha sabut establir un vincle més de continuïtat entre nosaltres i ha contribuït a refermar la meva idea que cada cosa és una successió d'una altra i aquella l'inici d'una de posterior. Que els lligams no són dolents si no oprimeixen i encadenen sinó que ens serveixen per a definir-nos millor i reconèixer qui som i d'on venim.


Albercoquer que va nèixer del pinyol que la meva àvia va donar a la meva mare


Albercoquer que ha nascut d'un pinyol de l'albercoquer de la meva àvia


Albercoquer de la meva mare plantat al pati de casa meva.



D'altra banda trobem el regal de la Clara, la filla de la Marta i el Jordi, que ens han vingut a visitar. La Clara m'ha pintat un ocell de molts colors. Penjat de l'estenedor del pati de casa l'ocell de la Clara es pot veure des de la finestra estant. Magnífic. La Clara m'ha recordat els meus primers anys de pintures i contes, quan m'embrutava des de la punta del cap fins a la punta dels peus jugnat pels carrers, quan m'inventava històries que explicava sobre la marxa al meu germà petit i als meus cosins i el meu tiet em deia que de gran seria contista i a mi m'encantava sentir-ho perquè era una professió que ningú coneixia i que era diferent a totes les que fins llavors jo havia sentit.



Ocell de la Clara

POESIA

Crec en la poesia, tant aquella que es crea a propòsit com la que ja de per se existeix en moltes de les coses i situacions.

Però jo no sé definir què és poesia. Només sé dir que és quelcom que sovint em commou.

A cops passa que una confon els termes i utilitza mots per designar coses que potser no són. I és així com dic que potser m’erro per ignorant dient que les imatges que avui us adjunto són poesia. No obstant, una sempre pot reconsiderar la seva opinió si la convencen, de manera argumentada, del contrari.

El fotògraf canadenc Edward Burtynsky fotografia paisatges industrials de tot el món en gran format. El seu treball mostra, en molts casos, com l’home explota els recursos naturals. Moltes de les seves fotografies conjuguen una part de denúncia amb una composició visual poètica que ens parla sobre el món en què vivim. Recentment s’ha estrenat un documental en 35mm anomenat “Manufactured Landscapes” sota la realització de Jennifer Baichwall que a seguit a Burtynsky per China i Bangladesh per documentar el gegantesc procés d’industrialització asiàtic. Si en voleu saber més podeu consultar http://www.edwardburtynsky.com/







I avui, de camí a casa, dos poemes més es fan presents al llarg del trajecte. Com edificis imperiosos que dominen i s’imposen arreu la seva imatge capta la meva atenció. No es tracta dels poemes sempre agradables d'ésser escoltats com podrien ser els dels camps sembrats, els horts cultivats o els amtellers florits; aquest cop són poemes diferents. Són una altra mena d'impactes visuals.

Aquí els teniu, una mostra més de la poesia present en els camins de les nostres terres de Lleida.

SOBRE EL SILENCI

Aquells éssers més propers a mi que tenen ocasió de viure en primera persona les particularitats, a cops extremes i no sempre fàcils d'entendre - ni per jo mateixa -, de la meva manera de ser saben, en gran part, el paper que juga el silenci en la meva vida.
No és la meva intenció descriure aquí algunes de les contradiccions que visc sobre aquest tema però sí volia, com a resultat d'acceptar la proposta d'algú que m'invita a fer-ho, oferir-vos un petit recull d'imatges que descriuen, visualment, alguns dels silencis de l’existència humana.
Potser m’erro si goso afirmar que aquestes imatges són capaces d’evocar alguns dels silencis que vivim molts de nosaltres al llarg de la vida. Evidentment es tracta d’una mena de joc, d’una extrapolació en la que, més enllà dels components de la pròpia imatge, un és capaç d’identificar uns sentiments propis que, per alguna raó que jo no us sé ben bé explicar, l’agermanen amb aquella composició visual i provoquen una mena de pacte entre allò que tothom veu i allò que cadascú sent a un nivell més íntim i personal.
Deu ser el ritme d’aquesta vida tan ràpida i canviant en la que, a cops, tot sembla més un crit que no pas una paraula, el que ens porta a cercar certs moments de reclusió i aïllament. Defenso el silenci en aquest sentit, com a repòs i introspecció. Però priveu-me de les meves intencions si mai goso posar el silenci per bandera perquè llavors hauré oblidat que són poques les coses d’aquesta vida que tenen un valor permanent i incondicional.



Vivim molts moments de silenci individual.

El Pianista ( Roman Polanski, 2002)


Breve Encuentro ( David Lean, 1945)




El Laberinto del fauno (Guillermo del Toro, 2006)



I també infinitat de moments de silenci viscuts en companyia.

In the Mood for love (Woong Kar-Wai, 2000)


La vida secreta de las palabras (Isabel Coixet, 2005)


AzulOscuroCasiNegro (Daniel Sánchez, 2006)


Los lunes al sol (Fernando León de Aranoa, 2002)


També existeix una mena de silenci atroç. El silenci imposat.

Osama (Siddiq Barmak, 2003)




Voces Inocentes (Luis Mandoki, 2004)


El viento que agita la cebada (Ken Loach, 2006)