No és la meva intenció descriure aquí algunes de les contradiccions que visc sobre aquest tema però sí volia, com a resultat d'acceptar la proposta d'algú que m'invita a fer-ho, oferir-vos un petit recull d'imatges que descriuen, visualment, alguns dels silencis de l’existència humana.
Potser m’erro si goso afirmar que aquestes imatges són capaces d’evocar alguns dels silencis que vivim molts de nosaltres al llarg de la vida. Evidentment es tracta d’una mena de joc, d’una extrapolació en la que, més enllà dels components de la pròpia imatge, un és capaç d’identificar uns sentiments propis que, per alguna raó que jo no us sé ben bé explicar, l’agermanen amb aquella composició visual i provoquen una mena de pacte entre allò que tothom veu i allò que cadascú sent a un nivell més íntim i personal.
Deu ser el ritme d’aquesta vida tan ràpida i canviant en la que, a cops, tot sembla més un crit que no pas una paraula, el que ens porta a cercar certs moments de reclusió i aïllament. Defenso el silenci en aquest sentit, com a repòs i introspecció. Però priveu-me de les meves intencions si mai goso posar el silenci per bandera perquè llavors hauré oblidat que són poques les coses d’aquesta vida que tenen un valor permanent i incondicional.
Vivim molts moments de silenci individual.
.jpg)
El Pianista ( Roman Polanski, 2002)
.jpg)
Breve Encuentro ( David Lean, 1945)
El Laberinto del fauno (Guillermo del Toro, 2006)
I també infinitat de moments de silenci viscuts en companyia.
In the Mood for love (Woong Kar-Wai, 2000)
La vida secreta de las palabras (Isabel Coixet, 2005)
AzulOscuroCasiNegro (Daniel Sánchez, 2006)
Los lunes al sol (Fernando León de Aranoa, 2002)
També existeix una mena de silenci atroç. El silenci imposat.
Osama (Siddiq Barmak, 2003)
Voces Inocentes (Luis Mandoki, 2004)
El viento que agita la cebada (Ken Loach, 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada