COSES IMPORTANTS

Només cal parar una mica d'atenció per adonar-se que, en moltes ocasions, quan les coses es compliquen i tot sembla anar damunt davall, la mateixa vida et dóna algunes pistes per reconduir la situació i poder asserenar-se de nou. El secret, però, està en saber reconèixer aquestes pistes. Tasca, està clar, no sempre fàcil de fer.

Darrerament, en el meu cas, han aparegut dos regals exquisits que m'han ajudat a posar en ordre les meves prioritats i a constatar que molts cops el que creiem més rellevant no és sinó quelcom secundari o prescindible del tot.

Així doncs, per una banda, l'albercoquer de la meva mare arriba en bon moment. Del pinyol que la meva àvia va donar anys ençà a la meva mare en va nèixer l'albercoquer que tants fruits ens dóna al petit jardí de casa cada estiu. Un pinyol d'aquest albercoquer de la meva àvia va ser plantat, ara farà uns mesos, en un test i és ara la meva mare qui me l'ofereix a mi. Ara jo, emocionada, l'he plantat al pati del que és la meva nova casa mentre somio que algun dia seré jo qui plantaré un pinyol d'aquest albercoquer per donar-lo a la meva filla. La meva mare ha sabut establir un vincle més de continuïtat entre nosaltres i ha contribuït a refermar la meva idea que cada cosa és una successió d'una altra i aquella l'inici d'una de posterior. Que els lligams no són dolents si no oprimeixen i encadenen sinó que ens serveixen per a definir-nos millor i reconèixer qui som i d'on venim.


Albercoquer que va nèixer del pinyol que la meva àvia va donar a la meva mare


Albercoquer que ha nascut d'un pinyol de l'albercoquer de la meva àvia


Albercoquer de la meva mare plantat al pati de casa meva.



D'altra banda trobem el regal de la Clara, la filla de la Marta i el Jordi, que ens han vingut a visitar. La Clara m'ha pintat un ocell de molts colors. Penjat de l'estenedor del pati de casa l'ocell de la Clara es pot veure des de la finestra estant. Magnífic. La Clara m'ha recordat els meus primers anys de pintures i contes, quan m'embrutava des de la punta del cap fins a la punta dels peus jugnat pels carrers, quan m'inventava històries que explicava sobre la marxa al meu germà petit i als meus cosins i el meu tiet em deia que de gran seria contista i a mi m'encantava sentir-ho perquè era una professió que ningú coneixia i que era diferent a totes les que fins llavors jo havia sentit.



Ocell de la Clara