En ocasions succeeix que en un breu període de temps conflueixen un seguit d’esdeveniments que superen tota explicació causal i t’inciten a elevar qualsevol raonament relacionat amb el tema a un nivell metafísic que ni pretens, ni goses d'altra banda, voler desxifrar.
El que ho fa més interessant és que la mateixa coincidència pot resultar irrellevant per alguns i altament significativa i excepcional per altres.
En tot cas, mencionar que darrerament han coincidit en el temps dos temes que sempre m’han interessat i als que observo amb el respecte dòcil i pacient d’aquell qui n’entreveu el seu poder i dedueix que mai n’arribarà a treure’n del tot el seu entrellat. Per una banda la paraula, per l’altra el pas del temps. Obsessionar-s’hi seria imprudent. Encuriosir-s’hi ,a cops, hom no ho pot evitar.
Paral•lelament succeeix un fet quotidià. La mort d’algú. En aquest cas d’un escriptor català l’obra del qual tot just ahir començava a conèixer i que m’ha mantingut desvetllada fins a altes hores de la matinada justificables, només, per l’encís inevitable d’aquella lectura tan apassionant. Tot va començar amb l’escolta casual d’un conte per la ràdio. Sota el títol “De com Sílvia esdevingué dona” les paraules m’estremien d’una manera excepcional i desvetllaven el meu entusiasme pel tot just descobert autor : Josep Palau i Fabre.
I heus aquí que tot arriba al seu punt àlgid, i tots els elements es troben i s’entrellacen per mi de nou: la paraula, el temps, l’autor...
<<...El temps era d’una raça diferent per a cadascun de nosaltres, aquesta és la conclusió a la qual va arribar l’Arumí. [...]El temps és, espacialment, inaprehensible, però esdevé més inaprehensible a mesura que augmenta l’espai. Recordà Zenó d’Elea, i es digué que, si aquest hagués disposat dels rellotges de Ginebra, hauria formulat les seves cèlebres apories d’una manera diferent o, en tot cas, d’una manera pràctica. Potser en lloc de demostrar que el moviment no existeix, hauria demostrat la inexistència del temps, perquè si en el temps d’un minut podia ser igualment encabit el temps d’un mil•límetre que el d’un quilòmetre, és que el temps era nul. Besllumà una possible tesi doctoral: De Zenó d’Elea a Einstein, o el temps que devora. Finalment se li ocorregué que, si com més a la vora de l’eix de l’agulla un home es col•locava, menys havia de moure’s, algú que aconseguís de situar-se al centre precís de l’eix assoliria la immobilitat. Potser això era físicament impossible, però no metafísicament. Si un home assolia el centre precís de la seva personalitat, sense deixar-se agitar ni influir per fets exteriors a ell, venceria la mort. Però calia trobar el centre absolut del propi ésser...>>
“Els rellotges de Ginebra” de Josep Palau i Fabre
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Esborronador. Es una sort poder llegir els teus pensaments i emocions darrera d'aquestes linies. Es una alenada d'aire fresc que dóna força per tirar endavant i desvetlla la magnificença de la senzillesa rutinaria de la quotidianitat.
Gràcies. Espero delitós la pròxima entrega...
Impressionant, Núria!
Doncs, no cal que el dia de demà et preguntis què carai has escrit perquè sempre és un plaer i un orgull poder llegir tot allò que el teu cor i ment són capaços de transmetre en unes breus línies. Continua així. Fascinant, ets la millor d'aquest blog.
Lulu.
Publica un comentari a l'entrada